SOLITUD
Gairebé fa una setmana
que de ploure no ha parat,
el sol s’amaga entre els núvols,
els carrers estan mullats,
la gent camina de pressa
deixant buida la ciutat.
La pluja lliscant pels vidres
li enterboleix la visió,
les hores se li fan llargues
asseguda en el “silló”,
i sovint mira les fotos
que hi ha al moble del racó.
Parla sola i amb veu alta,
ningú no la pot sentir.
Recuperarà les forces,
tornarà a poder sortir,
passejarà per la gespa,
veurà les flors del jardí
i el sol de la primavera
al rostre podrà sentir.
No ho diu gaire convençuda;
la salut l’ha abandonat,
sense voler la memòria
la retorna al temps passat,
quan el seu marit vivia
i el tenia al seu costat.
Quan era jove i bonica
i amb la mainada jugava.
Quan se sentia feliç
i per un home estimada.
Quan només viure el present
era l’únic que importava.
I la mort se l’endugué;
per sempre sola es quedà
lluitant perquè els dos vailets
res trobessin a faltar.
Treballant de nit i dia
carrera els pogué donar.
Després, com és llei de vida
del niu, ells varen marxar.
Viu sola en aquella casa
que l’obliguen a deixar.
Els nois se la volen vendre,
d’ella no es poden cuidar,
li buscaran un lloc digne,
allà on millor pugui estar
i el dia que se’n recordin
la vindran a visitar.
I quan arribi el moment
que el Crist la vingui a buscar,
una mà desconeguda
els seus ulls aclucarà.
Comentarios